De vegades sé que sóc tonteta i de vegades cabrona, aixó de ser ténue o plana, no va amb mí.
O m'ignoren o accepten com sóc i ja va bé que sigui així.
No sóc de tenir masses amics, i els que tinc no els cuido massa.
Sempre he pensat que en les relacions existeix un fil invisible, l'incondicionalitat.
Però evidentment dosificada, per tant, arriba per a pocs o poques.
I dono per fet, que els pocs incondicionals que tinc també es dosifiquen.
Per aixó em sento afortunada, quan després de volar per els meus mons,
m'araplego aprop i miro als ullets, amb afecte, tendreça, o amb ràbia o amb el que sigui.
Tot aixó bé per la impresió que m'ha fet, veure l'inici d'aquest programa;
"El juego de tu vida"
Que a part de semblar-me durillo... em sembla violent.
M'ha fet passar una mala estona, si ja ho sé, ho podía deixar de veure...
Però no, ( una que es pervertida i tafanera )
Una dona, madura, sembla que assenyada, amb les seves coses, com tothom...
I va i es despulla interiorment allà al mig..
I asobre sense cap recompensa, per qué suposadament ha mentit,
sincerament, jo em moriría.
Cal que qualsevol sàpiga de tu?
Cal explicar el que no explicaríes quasi mai?
Nu sé... suposo que es el aprofondir en el "gran hermano" però que un hi vagi voluntàriament a que el foradin i li güaitin dins.
Fa 14 anys