M'agrada anar al meu ritme,
anar caminant ofegada... sense alé.
O anar com si flotés,
tot depenent de les emocions,
o els neguits que m'apoderen.
Afegeixo com a enllaç el bloc d'en Plà,
serà una manera sense excusa d'escoltarlo.
Encara que llegir-lo a ell i a Vicktor klemperer...
poc ser un poc massa atabalador.
D'altra banda m'emociona veure certes fotografíes
per coses de feina que estic fent.
La mare va conseguir portar-me un regal,
pendent des de fà dos anys!
Encara no m'ho crec.
Lo del regal,
lo de la foto,
i alló que faig unes hores a la setmana
fà una rondalla.
Sorprén que tot tingui a veure...
tindrà algún sentit?
Fa 12 anys
1 comentari:
Sempre hi ha un sentit guapa, potser no és aquell que nosaltres pensem o desitgem, però sempre en té un ;)
Publica un comentari a l'entrada