El valor del que som

De vegades sé que sóc tonteta i de vegades cabrona, aixó de ser ténue o plana, no va amb mí.
O m'ignoren o accepten com sóc i ja va bé que sigui així.
No sóc de tenir masses amics, i els que tinc no els cuido massa.
Sempre he pensat que en les relacions existeix un fil invisible, l'incondicionalitat.
Però evidentment dosificada, per tant, arriba per a pocs o poques.
I dono per fet, que els pocs incondicionals que tinc també es dosifiquen.
Per aixó em sento afortunada, quan després de volar per els meus mons,
m'araplego aprop i miro als ullets, amb afecte, tendreça, o amb ràbia o amb el que sigui.

Tot aixó bé per la impresió que m'ha fet, veure l'inici d'aquest programa;
"El juego de tu vida"
Que a part de semblar-me durillo... em sembla violent.
M'ha fet passar una mala estona, si ja ho sé, ho podía deixar de veure...
Però no, ( una que es pervertida i tafanera )
Una dona, madura, sembla que assenyada, amb les seves coses, com tothom...
I va i es despulla interiorment allà al mig..
I asobre sense cap recompensa, per qué suposadament ha mentit,
sincerament, jo em moriría.
Cal que qualsevol sàpiga de tu?
Cal explicar el que no explicaríes quasi mai?
Nu sé... suposo que es el aprofondir en el "gran hermano" però que un hi vagi voluntàriament a que el foradin i li güaitin dins.

5 comentaris:

issis ha dit...

la gente poco a poco de la importancia de la imagen. pero no saben en profundidad casi nada de ella y nos recorre un miedo cuando aprendemos que "la verdad está ahí fuera" y no dentro de la caja que se cree con derecho a decirnos lo que tenemos que asumir como verdad.
y a falta de verdad, reventamos la verdad y hacemos programas que nos parecen menos mentira.
Si todos fuéramos mas conscientes de que nos gusta la mentira, que nos mientan en los libros, en las películas, en las palabras que deseamos que nos dijeran...
que es más importante lo que queremos oír que lo que nos dicen.

issis ha dit...

¿se nota que no lo he releído?

aiguamarina ha dit...

nah!

:)

Jean Robur ha dit...

Aquests programes son merda pura, pornografia per a encefalogrames plans, la captació de l'emoció en directe per omplir paps sense gust. Morbo per morbo, riure i calers per avui, atrofia per demà.

aiguamarina ha dit...

Hola Jean;

Jo sóc de la preferença d'opinar i poques vegades insultar o dir paraulotes :)

Per a mí, merda, ho seríen altres coses, que sí son feridores.

Aixó, per el meu gust, només és trist.

He escoltat Cantara i es quelcom tant nou per a mí, que no tinc ni una opinió, així que me la tornaré a posar en diferents moments a veure que tal...

Benvingut :)